Ho sento. Sento haver fet el que eh fet. Jo simplement, no podia controlar-me. He estat pensant i crec que no hauríem de ser amics. No vull fer-te mal, i sento, més ben dit sé; que t’acabaré fent mal. Marxo de l’institut, marxo de Barcelona, aniré a viure amb els meus a...vis lluny d’aquí. Però m’has de prometre una cosa a canvi jo et prometré una altre: No facis cap estupidesa, a canvi jo et juro que no tornaràs a saber res més de mi. Serà com si mai hagués existit en la teva vida. Només volia que sapiguessis una cosa abans de desaparèixer de la teva vida per complert. T’estimo. Des de el primer dia que et vaig veure aparèixer per la porta de l’institut. Sabia que eres diferent, que eres especial. Però sempre eh tingut por, de que no t’agrades, de que t’aprofitessis de mi per la fama. Però ara ja més igual. M’agradaria abans de marxar provar una cosa. Provar si ets tan dolça com sembles. M’agradaria besar-te, fer-te meva encara que només sigui per un cop. Però no ets meva. I mai ho seràs.
PD: Millor que aquesta tarda no quedem tots quatre. Espero que t’ho passis bé amb el Joel i siguis feliç.
T’estimo.*
Al acabar de llegir aquesta carta van començar a caure llàgrimes, i més llàgrimes. No m’ho podia creure. Li agradava? Sincerament, ell a mi també. No sabia com ni per què només sabia que estava enamorada, clàssicament enamorada d’ell. I l’acabava de perdre. Per sempre. O això era el que em pensava.